El singular neix del plural

Diari ARA, 30 de juny 2020

Molts singulars junts fan un plural, ens deien de petites a l’escola. Avui penso que és curiós que les nostres mestres no haguessin après que el plural és anterior al singular quan elles mateixes sortien de tres anys de guerra. 

Norbert Elias en el seu llibre El proceso de la civilización, publicat en castellà l’any 1988, va explicar que, més que les persones considerades una a una, són els grups humans els que necessiten assegurar la seva pervivència i és en ells on radica el desig humà d’eternitat —avui sabem molt bé que l’entorn social en el qual un infant arriba al món diu molt de les possibilitats que se li oferiran. 

La pandèmia en la qual ara estem immersos anticipa el plural al singular sense excepcions. Ningú no és prou fort per viure sol. Ningú no és prou forta per viure sola. S’ha fet evident que cal tenir en compte la població en el seu conjunt per organitzar el suport mèdic i no sobresaturar un sistema de salut del qual depenem tots. Que cal comprar amb mesura per una bona distribució dels productes de primera necessitat. Que cal entendre que el reciclatge ja no és una opció sinó una obligació inexcusable... 

Tancats cadascú a casa seva, totes les generacions que constitueixen avui la humanitat han sentit la necessitat dels demés. Com a les improvisacions de jazz, a tothom li ha calgut escoltar amb atenció el ritme marcat pel conjunt per poder anar construint el seu solo. El ritme de fons ha estat el marc indiscutible de moltes decisions personals. 

Els avis i àvies han requerit l’ajuda de les nenes i els joves de la família per poder fer servir adequadament les xarxes socials, elspares i mares han sentit sobre les seves vides l’afectació del tancament dels centres escolars i de lleure, els treballadors s’han adonat que caldrà emmotllar-se als nous requeriments i estar disposats a una flexibilitat laboral per la qual potser seran necessaris coneixements no adquirits fins ara. Els adults s’han preguntat, en algun moment, sobre l’abastiment de productes de primera necessitat. Els nens i les nenes han descobert continguts i formes d’accés al coneixement no descrites en els seus plans d’estudi. Els mitjans de comunicació han anat introduint programacions noves per entretenir de forma continuada les audiències i tots els centres culturals han obert les portes del seus arxius patrimonials per l’ús, lliure i gratuït, de la població. 

D’altra banda, l’aspecte sanitari que ha desfermat aquesta cadena de reaccions també ha portat a primera pàgina una de les preocupacions permanents a la història humana: el cara a cara amb la vida i la mort. 

La imatge de la humanitat sencera quieta i confrontada amb la fragilitat de la vida crec que és una de les raons que ha fet que la ciutadania respectés sense grans queixes el confinament absolut, que aplaudís cada vespre al personal sanitari, que s’allunyés els avis dels néts i nétes tot i les complicacions familiars que això ha pogut suposar, que es parlés més obertament sobre què significa de veritat conviure amb altres persones... 

Durant uns mesos, més que obeir les ordres dels dirigents, joves i grans poden haver sentit la invitació a pensar sobre qui són i quina mena de vida volen viure. Acceptar aquesta invitació il·lumina territoris que potser eren poc visibles en el passat estressant del qual veníem. 

I és sobre aquesta música de fons, marcada per l’aïllament i la necessitat reflexiva, que l’educació ha entrat per la porta gran a tots els ordinadors – no només als dels estudiants. 

Ens han estat oferts festivals de cine i de música, concerts, obres de teatre, lectures, entrevistes amb sàvies o experts de diferents àmbits, cursos de cuina, jardineria o gimnàstica, documentals de tota mena ... Tal ha estat la simplicitat d’accés que, en poc temps, hem 

perfeccionat habilitats poc exercitades abans. Tothom ha pogut sentir en algun moment que s’estava educant

Fa més de 80 anys, Norbert Elias escrivia: “ens hem fet molt incapaços pel que fa a la supervivència”. Val la pena recordar-ho ara que sabem prou bé què significa aquesta afirmació i assegurar que la obertura patrimonial a la ciutadania no tingui volta enrere. És urgent trobar les formes més adients per fer-ho. Només alimentant la permeabilitat cultural, que tantes persones han experimentat en aquesta situació tan anòmala, podran canviar algunes rutines que ens ofeguen, tals com l’enfrontament sistemàtic entre cultura i educació. 

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més informació
ACCEPTAR