De què parlen les matemàtiques?

Fa uns dies vaig conèixer el professor Denis Fraser, catedràtic emèrit de matemàtiques de la McGill University de Mont-real. Al fil de la conversa que manteníem li vaig preguntar: de què parlen exactament les matemàtiques?, una pregunta oportuna precisament avui, que acabem de conèixer els resultats de l'informe PISA. Després d’un moment de reflexió, em va contestar: les matemàtiques parlen dels models. Darrere de cadascun d’ells, va seguir dient, hi ha una estructura matemàtica que és calculable.

També jo em vaig prendre un moment per entendre el que m’acabava de dir fins a veure l’abast de la seva brevíssima descripció. De sobte, la idea de model em va semblar anar-se obrint davant meu fins a resultar-me gairebé inabastable. Tants eren els exemples que se m’acudien, des del Sistema Solar fins a la construcció de les ciutats, des dels cotxes fins als vestits, des de la poesia fins a la dansa... Tots ells, models que efectivament se sustenten sobre una estructura calculable. L’astronomia, l’urbanisme, la mecànica, la costura, la música i el moviment rítmic... totes eren disciplines lligades directament a les matemàtiques segons la descripció que acabava de sentir.

Aquesta intuïció desenfrenada em va portar a pensar en el refús que acompanya les matemàtiques en els currículums escolars i en com podria canviar la percepció d’aquesta matèria si els llibres de matemàtiques comencessin amb aquesta frase. Vaig recordar els anys que em vaig dedicar a la docència i em va ser molt fàcil imaginar com m’hauria encantat compartir amb els estudiants aquesta observació sobre els models i les estructures matemàtiques que els sustenten al començar una classe sobre l’arquitectura de l’Alhambra de Granada, la combinació dels seus mosaics, la canalització de l’aigua als jardins... o recuperar-la al parlar sobre la música de Beethoven o sobre l’espectacle que el ballarí Cesc Gelabert va crear entorn del món del futbol o si estigués a punt d’explicar el mural Homenatge als elements d’Eugènia Balcells o els sonets de Quevedo o la novel·la Rayuela de Julio Cortázar o el mite de la caverna de Plató o tants altres temes directament vinculats a la filosofia i la seva història, que era la disciplina de la que jo feia classe.

Vaig començar a imaginar també quin seria el cas si els llibres de text de totes les assignatures comencessin oferint una idea del seu contingut tan sintètica i tan clara com aquesta. Aviat vaig concloure que si hagués rebut aquesta descripció precisa primer com a escolar i anys després com a professora, hauria estat summament agraïda al sistema.

Perquè potser aleshores hauria estat molt més fàcil, per exemple, relacionar la física amb l’educació física i considerar-les totes dues assignatures de primer ordre, i potser la gimnàstica s’hauria aproximat a la dansa, fet que, sense esforç, podria retornar professors i estudiants als patrons de moviment i per tant a les matemàtiques.

Em resultava plaent pensar que una intervenció tan breu d’un matemàtic apassionat hagués pogut posar en marxa un devessall tan ampli d'idees en favor d’aquella assignatura, les matemàtiques, que els informes que quantifiquen el saber, com el PISA, sempre troben insuficient en les etapes d’educació obligatòria –els resultats que acabem de conèixer ho certifiquen: entre el 2018 i el 2022 el nivell en matemàtiques a Catalunya ha caigut 21 punts, que, segons els càlculs de la mateixa OCDE, suposen una pèrdua de coneixement de més d'un any escolar complet.

Va ser seguint aquest fil que vaig arribar a la conclusió que les institucions culturals més prestigioses són les que haurien de tenir entre les seves responsabilitats la redacció dels llibres dirigits a l’ensenyament obligatori.

¿No fora magnífic que les universitats editessin una col·lecció bàsica de llibres on s’expliqués l’objecte de cadascuna de les assignatures que componen el currículum bàsic de l’educació obligatòria? Una col·lecció de llibres que destil·lés el moll de l’os de cadascuna de les disciplines que constitueixen el model de saber acumulat, utilitzant el llenguatge divulgatiu del qual només els millors són capaços.

I parlo de llibres, sense menystenir gens, tot el contrari, les altres formes de transmissió d’informació i coneixement disponibles avui. Però parlo de llibres perquè són moltes les famílies que només disposen dels llibres que els arriben a través de l’escolarització dels fills. Així que la seva funció i el seu abast són més que notoris.

Penso en una col·lecció que, com els diccionaris o els atles, com els clàssics, remetés a aquelles qualificacions de les diverses branques del saber que entre elles constitueixen un model de coneixement, el nostre, que se sustenta en estructures calculables. Potser així, si les matemàtiques no quedessin reduïdes al càlcul i les veiéssim lligades a molts dels àmbits en els quals ens movem, podrien tenyir-se d’un atractiu que ara no tenen, tot i que res del que fem podria ser sense els seus encants.