La ciència és un magatzem de metàfores

Núvol 7 de febrer 2023

La ciència és un magatzem de metàfores, deia l’altre vespre Roald Hoffmann. I més endavant afegia, el llenguatge de la ciència és el llenguatge natural sota l’efecte de l’estrès.

Xavier Rubert de Ventos © Mary Ann Newman

Xavier Rubert de Ventos © Mary Ann Newman

Començava així la darrera setmana de gener. Roald Hoffmann, un químic il·lustre que va guanyar el Premi Nobel l’any 1981, un científic fill de l’Holocaust, presentava a Barcelona la traducció castellana del seu poemari Los hombres y las moléculas, editat per l’editorial Auralaria d’Orihuela —la ciutat natal de Miguel Hernández.

L’acte, organitzat per la Societat Catalana de Química, va tenir lloc a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans i entre el públic hi havia un considerable nombre de científics que tenen en la poesia una segona activitat professional. La resta de l’audiència venia de molts àmbits diferents: alguns coneixien l’habilitat magistral de Hoffmann per fer de la ciència un subjecte teatral, d’altres arribaven atrets per la seva capacitat de fer comprensible –encara que només sigui momentàniament— alguns misteris amb els quals es debat alhora la ciència i la poesia. Per l’endemà quedava la seva classe magistral a la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona.

Mentre l’escoltava em semblava sentir, de tant en tant, la veu d’en Xavier Rubert, un poeta amb vocació de filòsof, que, en aquell moment era a l’hospital on es debatia entre la vida i la mort.

L’imaginava somrient i alçant les celles, com només ell sabia fer, en sentir la definició de la ciència que feia Hoffmann. Un magatzem de metàfores era una descripció exacta de la vida del Xavier tot i que només havia passat de puntetes pels dominis de la ciència estricta.

També m’era fàcil sentir-lo afegint a l’observació que Hoffmann feia sobre el llenguatge científic — llenguatge natural sota l’efecte de l’estrès — una sentència complementària: el llenguatge de la poesia és el llenguatge natural sota l’efecte de l’amor.

La matinada del dissabte 28 de gener, cinc dies després de la tarda poètica entre científics, Xavier Rubert s’acomiadava de tots nosaltres per darrera vegada.

En conèixer la noticia, em va semblar veure’l retornant definitivament a l’univers ideat pels presocràtics al qual ell s’havia mantingut sempre fidel. Com els primers filòsofs, observava la realitat amb molta cura, deixava que el que havia llegit i el que vivia es barregés fins el punt de poder il·luminar les paraules precises amb què atrapar la nova realitat, i, finalment, queia en mans de la prosa poètica amb la qual anava construint un vocabulari propi que, poc a poc, hem anat incorporant molts dels seus amics i lectors.

Recordo el dia que vam admetre, ja sense més dubtes, que Heràclit i Parmènides, tots dos, tenien raó alhora: tot canvia sense aturador, però tot és u. Érem a l’hospital perquè acabava de patir un accident que el va deixar ple de claus per tot arreu. Vaig suggerir-li que potser havia arribat el moment de canviar la moto pel cotxe, i em va respondre una mica aïrat: “Però tu vols que jo em mori tan net i polit com vaig néixer? De què m’hauria servit la vida”.

M’ha tornat a la memòria aquesta imatge quan l’he anat a acomiadar al tanatori i he pogut veure, com en un flash, la seva història de viatges constants, necessaris per ampliar sense límit la cartografia del seu viure inquiet.

En tornar a casa, trobo sobre la taula, la versió catalana del poema amb el qual Roald Hoffman va tancar la sessió científico-poètica de dilluns. Llegeixo els seus versos en veu alta pensant en dos amics que es retroben en la gran metàfora que és l’escriptura.

Pedra filosofal trobada el gener

És un dia on tot el que és obvi

és increïble; un dia de sol hivernal,

un dia per estendre la bugada,

pels camperols un dia adient

per podar cirerers i ametllers,

un dia que un passeig ple de cruïlles

es torna un nou gran cercle,

els terrossos de fang

són a les meves botes,

i entre jo mateix i la vida

no hi ha pas finestres.

Un xicot apilona amb cura

les branques tallades

al costat de cada arbre:

roig que era a dalt,

roig que retroba la terra.

Si jo fora alquimista, diria

que en un dia com el d’avui

la labor s’ha perfeccionat.

 

Traducció de Ramon Carbó Dorca

 

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més informació
ACCEPTAR