Les Confessions de Sant Agustí a la catedral de Girona

El Núvol. 3 de novembre 2022

Diumenge 23 d’octubre. Les set del vespre. Fosqueja. El públic espera que s’obrin les portes de la catedral de Girona. El Festival Temporada Alta hi ha programat la lectura de les Confessions de Sant Agustí. Raül Garrigassait n’ha fet l’adaptació i Joan Carreras interpretarà el text.

La gent va entrant entre converses i salutacions, com passa en una sala de teatre qualsevol, però la carrega simbòlica de l’espai no passa desapercebuda per ningú. Quan el rellotge toca les hores, l’actor surt de la sagristia i camina fins al presbiteri on l’espera, sota un baldaquí, un faristol buit. Hi recolza el text que ell mateix porta a la mà i, sense més preàmbul, comença la lectura. En aquest moment, la catedral esdevé el lloc de la paraula i l’actor, el seu oficiant —no era aquesta la definició original d’una església?

A mesura que la lectura avança, paraules de llarga tradició van instal·lant-se entre l’audiència: Déu, la creació, la bondat, el mal, l’ànima immortal, Crist, la mort, la vida eterna… Embolcallades totes elles en al·lusions a les escriptures, als apòstols, a Plató i els primers filòsofs, als maniqueus… La veu de l’actor reverbera sense remei en la immensitat de l’espai. Ell, conscient de l’efecte que aquesta ressonància està tenint sobre els assistents, en fa ús i juga amb ella com millor sap per emfatitzar els fragments que considera cabdals.

Subjugada per la situació com tots els altres, no deixo de fixar-me en les reaccions de les persones que tinc a prop. Em sorprenc quan veig algú assentir repetidament com si es tractés d’una conversa privada amb l’actor, convertit en el mateix Sant Agustí. Com si tot plegat es tractés d’una prèdica que anés caient en terreny adobat. “Els antics filòsofs dubtaven de tot”, diu l’intèrpret, i jo penso com deu estar sent d’alliberador per algú sentir que dubtar, fins i tot de l’existència de Déu, té una història sagrada.

El bon Déu va emergint en el text a conseqüència dels raonaments del seu autor, que confessa haver navegat per aigües turbulentes durant anys. Algun gest inesperat em fa creure que aquesta bondat inicial, infosa en l’acte mateix de la creació, desterra per un moment els monstres divins que la història ha anat engendrant al llarg dels segles. Una certa sensació d’alleugeriment es deixa sentir.

Quan la lectura arriba al final, l’actor sembla haver-se buidat completament per dins i, en canvi, el públic manifesta el seu entusiasme per un breu esclat lluminós. Els aplaudiments recorden que era un acte teatral i no una homilia. A la sortida, però, sento alguns comentaris que, per camins diversos, tots ells porten a la pregunta: es podria tornar a començar? Tornar a l’origen i aquesta vegada fer-ho bé? I, com en un flaix, recordo que jo, de petita, en arribar altra vegada la Setmana Santa, desitjava que aquesta vegada no el matessin…

Feia només quatre dies, havia assistit al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona a la presentació del llibre Ideología construída: 5000 años de arquitecturas del poder de Fernando Grasa. Es tracta d’un estudi minuciós i molt detallat de la construcció dels espais sagrats i argumenta que les trames visuals que travessaran els fidels en entrar i ocupar els seus llocs, determinen en bona mesura l’estructura física dels edificis. Em va sorprendre que el llibre, tan ancorat en el coneixement científic que aporta la matemàtica, comencés justament amb una reflexió sobre l’escenografia i la seducció. La catedral de Girona, funcionant com a teatre, feia explícita aquella perspectiva que explica el llibre que acaba de publicar-se.

Totes les mirades dels espectadors podien accedir per igual al faristol curosament situat a dues passes de l’altar. De fet, els rituals religiosos no disten tant de les representacions teatrals. En el cas de la lectura de les Confessions de Sant Agustí es feia inqüestionable. Un home parla amb el seu Déu i l’edifici sencer ressona amb la conversa. Podria haver-ho proposat el mateix Peter Brook, un director de referència pel Festival Temporada Alta. La catedral era el lloc, i el text i el seu recitador, un gran encert.

En el llibre Ideología construída s’atribueix l’estructura arquitectònica d’esglésies i catedrals a la voluntat de domini i a l’exercici del poder. A la Catedral de Girona, diumenge al vespre, la centralitat havia estat oferta a la filosofia. La conversa a la sortida semblava unànime: s’havia posat la primera pedra d’una iniciativa que valia la pena continuar. La trama visual de l’espai era la mateixa però la intenció, una altra.

Joan Carreras llegirà altra vegada les Confessions de Sant Agustí a l’església de Sant Felip Neri de Barcelona el dijous 10 de novembre, dins del Festival Clàssics. Que tenen els clàssics que tornen sempre en èpoques de foscor?

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més informació
ACCEPTAR