El retorn als centres educatius

Sovint és necessari un pas enrere per poder saltar endavant. 

Van ser els mateixos Estats que van separar la cultura de l’educació creant dos ministeris diferents, cadascun d’ells amb els seus responsables i el seu pressupost. En poc temps, la mesura es va mostrar molt eficaç: avui, parlem d’educació i pensem immediatament en l’escolarització, parlem de cultura i excloem infants i joves, sense ni adonar-nos-en. 

Potser ha arribat el moment de fer balanç. Potser ara, que el món dels humans s’ha aturat com necessitant un da capo que no era capaç de fer per ell mateix, podem començar de nou intentant corregir alguns dels molts errors que hem anat acumulant des que es va produir aquest divorci entre cultura i educació. 

Una possibilitat ens la brinda la tornada a l’escola el curs vinent. És diu que seran necessaris espais addicionals per poder respectar els requeriments instaurats pel Departament de Salut. Que els cursos s’hauran de dividir, i una de dues o els estudiants aniran a classe dies alterns o caldrà, diuen, llogar nous aularis. 

Cap de les dues em sembla una bona solució. Més aviat crec que és una ocasió d’or per posar a ple rendiment els equipaments culturals i els recursos naturals dels quals disposem. 

Museus, teatres, auditoris, parcs naturals, biblioteques, platges, cinemes, poliesportius, tallers de tota mena, espais de ciència oberts al públic, boscos i jardins... són les àrees d’ampliació que ara més que mai el sistema escolar necessita. No sols ens brinden espais ben equipats, sinó també formes directes d’accés al coneixement —res a veure amb una nau en desús equipada a corre cuita. 

Tots i cadascun dels espais culturals que regenten les administracions públiques són, ja ara, espais d’educació. 

Per fer-ho evident només cal reconèixer com a ciutadans i ciutadanes de ple dret els nens i nenes d’infantil i primària i els joves integrants de tots els altres nivells educatius. 

Els equipaments culturals tenen, la majoria d’ells, departaments de comunicació, d’activitats culturals i d’educació. Això vol dir que disposen de persones que poden acollir grups d’estudiants, de qualsevol nivell, i, de comú acord amb els ensenyants que els acompanyin, introduir-los en allò del que són especialistes. 

Els diners que ara es busquen per pagar lloguers crec que haurien de utilitzar-se per augmentar el nombre d’ensenyants, dins i fora de l’escola, i fer possible així aquesta nova faceta de l’ensenyament reglat que arribaria, al meu entendre, per quedar-se. 

D’aquesta manera, la ciutat en el seu conjunt i les àrees rurals en la seva immensa diversitat passarien a ser directament els referents dels plans d’estudi. Estàvem acostumats a fer servir llibres de text, avui ordinadors i tauletes, on edificis i pintures, experiments de tota mena, el desenvolupament dels éssers vius o la poesia èpica eren només imatges amb peus de foto. 

Ara, s’obre la possibilitat d’oferir als estudiants obres originals i entretenir-se amb ells en els processos de creació, d’observació, d’interpretació, de qüestionament i de recerca col·lectiva al mateix temps que els introduïm en la conservació i exposició pública del patrimoni. 

De retruc i des de la proximitat podria afavorir-se també que els teatres poguessin contractar actors i actrius per compartissin intimitats del seu ofici amb els col·lectius d’estudiants, i així mateix poguessin fer els auditoris amb joves músics, les biblioteques amb novel·listes i poetes... sectors que han quedat molt malmesos a causa de la pandèmia. 

Potser és el moment de saltar endavant i reconèixer que cultura i educació són dos noms per designar una sola idea que ja havia estat escrita per Plató: el coneixement ens ha de fer saber quina vida volem viure.