Wanjiku o el somni de l’educació

Publicat al web. del Museu d’ història de la immigració de Catalunya, 30 de setembre 2020

https://www.nuvol.com/llibres/assaig/wanjiku-o-el-somni-de-educacio-125813

En un moment del seu discurs d’acceptació del Premi Internacional Catalunya, Ngugi wa Thiongo va dir: “La meva mare, el nom de la qual era Wanjiku, mai no va anar a escola. No sabia llegir ni escriure, però va ser ella qui em va enviar a mi a escola. Va ser la mare Wanjiku qui em va inculcar el somni de l’educació”.

M’agradaria seguir transcrivint aquest discurs que l’escriptor kenyà va pronunciar en kikuiu, la seva llengua materna—que la organització del premi ens oferia subtitulada al català—, perquè cadascuna de les seves observacions mereixen una lenta reflexió posterior.

M’agradaria, per exemple, comentar el que em va suggerir sentir-li dir que ”el monolingüisme és el monòxid de carboni de les cultures, mentre que el multilingüisme és l’oxigen per a elles”.

M’agradaria també seguir la seva idea del lligam directe de la mare amb la llengua materna quan deia: “Mare Wanjiku, on sigui que descansa la teva ànima, et prego que em perdonis per tots els anys que vaig abandonar la llengua que em vas donar al néixer, la llengua en la qual em cantaves cançons de bressol i m’explicaves històries que m’omplien el cor d’emoció. He tornat a casa: he abraçat la meva llengua materna…”

I m’agradaria especialment aturar-me en aquest punt, quan la seva veu d’home vell va esdevenir poema musicat i se li escapava el cantar: “El fill pròdig ha tornat / he vagat molt/ ara me’n penedeixo / deixo enrere tota la rebel·lia / torno a casa de seguida / deixa’m tornar a tu/ deixa’m parar de vagar/ et suplico que m’acullis / sí, mare Wanjiku, he tornat a tu i accepto aquest meravellós premi en nom teu.”

M’agradaria fins i tot seguir el seu elogi dels traductors i traductores que creen els ponts entre les cultures i fan grans les nostres tradicions culturals, sense que importi quin sigui el nombre de parlants d’una llengua concreta.

Però, si m’he assegut a escriure aquest article ha estat per l’impacte que em va causar sentir les paraules amb les quals va descriure l’actitud amorosa de la seva mare: “ella em va inculcar el somni de l’educació”.

“Inculcar un somni” em va portar alhora a la pagesa que planta una llavor i a la mirada atenta de qualsevol que es perdi en la contemplació del cel en una d’aquestes nits d’estiu plena d’estrelles per tot arreu.

“El somni de l’educació” va ser ja el tro que segueix al llamp. L’educació, aquest concepte en boca de tothom ara mateix però de significació tan indefinida, trobava per fi un espai propi. L’educació és un somni. És un desig. És l’aspiració d’una mare embarassada que contribueix, conscient i pacient, a l’arribada del futur. La mare que medita sobre tot allò que ella no ha tingut, però pel que sent una gran curiositat.

L’escriptor volca en un sol verb, inculcar, aquesta quantitat ingent d’accions quotidianes que defineixen el fer de la seva mare mentre ell és un nen que creix al seu costat. Inculcar és una forma de transmissió adequada al desig de perpetuar allò que més es valora. Inculcar un somni. Sembla que no es pugui anar més enllà. Però es pot: inculcar el somni de l’educació és ja l’obertura d’un univers infinit ple de tots els colors i de totes les textures. És l’entrada mateixa a la humanitat dels humans.

Aquests dies, el món sencer debat la tornada a l’escola de nenes i nens, de joves que porten mesos dispersos entre soledat i pantalles, d’estudiants d’universitat que s’entrenen a canviar d’hàbits d’aprenentatge. A tot arreu es parla de la necessitat de tornar a les aules. Molts aspectes pràctics d’aquesta reobertura omplen els debats, sens dubte necessaris, de les darreres setmanes.

Però potser per fer-ho cal també recordar, amb la mateixa intensitat, de què parlem quan parlem d’educació. Ara mateix, obrir les escoles, per alguns, vol dir simplement permetre als adults desenvolupar la seva vida laboral sense entrebancs; altres esperen que els programes curriculars es reprenguin el més aviat millor per assegurar que es puguin superar tot tipus de proves; encara d’altres esperen veure com els canvis produïts en la vida social des de la primavera passada influiran en l’escolarització i les seves coordenades més tradicionals…

És en aquest moment tan confús en el qual l’educació està en boca de tothom que un poeta kenyà, parlant de la seva mare sense estudis, dona forma a l’expressió: “inculcar el somni de l’educació”.

Podria aquesta petita frase il·luminar alguns dels camins de connexió entre les aules presencials que estan a punt d’obrir les portes i el cúmul d’arxius patrimonials que el confinament ens ha fet descobrir?

Lliçons de científics il·lustres, concerts, representacions de teatre, pel·lícules, visites guiades a centres museístics, debats i lectures de tota mena… Tot allò que les institucions culturals ens han deixat veure i que nosaltres hem rebut a les nostres pantalles com a formes d’educació permanent, no tenen a veure amb l’educació com a somni?

Si penséssim l’educació com un somni que cal inculcar no ens adonaríem amb major facilitat que l’educació és un àmbit de contorn canviant que cal anar adequant a les noves condicions de vida i que, per fer-ho, ens cal tornar una i altra vegada a revisar la història humana que ens ha precedit?

Fins i tot per aquelles persones que trobin excessivament poètica aquesta idea de l’educació com a somni, podran descartar-la sense veure’s obligats a plantejar-se per què és tan important tornar a obrir els centres educatius el més aviat millor?

Vull agrair de tot cor a Ngugi wa Thiongo el seu discurs i, sobre tot, a la seva mare Wanjiku que va saber fer allò que tantes de nosaltres voldríem saber fer i no sempre ens en sortim.

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més informació
ACCEPTAR